Muntanya

El patiment d’una mare, l’Ultra Pirineu que no es veu

El patiment d’una mare, l’Ultra Pirineu que no es veu
La mare d'Ivan Camps, amb ell, a l'arribada de l'Ultra Pirineu 2019. ALEIX CAMPRUBÍ

“Molt orgullosa i, per fi, tranquil·la”. Així se sent la Mari, la mare de l’Ivan Camps, cada vegada que veu el seu fill creuar la línia d’arribada a la plaça Catalunya de Bagà. La família té un paper fonamental en cada cursa pel corredor: els pares, la germana i el cunyat formen l’equip d’avitualladors gairebé sempre. Dissenyen la cursa amb ell, l’esperen a cada punt de pas, pateixen amb ell i triomfen amb ell.

A l’Ultra Pirineu, la Mari està més tranquil·la: “Com més a prop de casa corre, millor, perquè sé que s’ho coneix bé”. Però, com en totes les cases, hi ha rituals sagrats. A quarts de 6 del matí, com cada any, el pare –el Joan-, la germana –la Maria- i el cunyat –el Jacint- el van acompanyar fins a la sortida a la plaça Porxada. La Mari, en canvi, es va quedar a les afores del poble, per esperonar-lo en els últims metres, quan ja encarava la pujada cap a la muntanya. “M’agrada veure’l marxar des d’allà”, explica.

El punt clau de la cursa va ser a Gósol. Hi coincideix l’Ivan i hi coincideix la mare. L’Ivan va anar molta estona segon, força sol, i assegura que en aquell moment només li passava pel cap “no perdre gaires posicions” A l’equador de la cursa, Mityaev i Huaman el van avançar. Heras seguia al capdavant i Pere Aurell anava amb el berguedà. “Va arribar a Gósol una mica neguitós”, explica la mare. Però a Gósol va aparèixer la màgia. Hi eren tots els seus amics. La Maria, la germana, era l’única que estava dins l’avituallament. “L’Ivan hi va entrar amb una cara i en va sortir amb una altra”, assegura la Mari. L’Ivan ho té clar: “Va ser veure els amics. És molt reconfortant. Ells ho saben i no fallen”.

_DSC8333

_DSC8352

A partir d’aquí tot va anar força de cara. L’Ivan cada cop es trobava millor. Va arribar a Gresolet a menys de 10 minuts del primer classificat, que ja era Dimitry Mityaev. Miguel Heras començava a perdre força i Remigio Huaman era a tres minuts. A Gresolet hi havia animació berguedana. “Per ganes m’hi hagués quedat més estona, però és que el tenia allà!”, recorda l’Ivan. És cert: va sortir amb el ganivet entre les dents i va deixar enrere Pere Aurell. Poc després, la família va marxar de Gresolet agraint els ànims als animadors.

Durant tota la cursa, la família Camps van seguir l’Ivan amb dos cotxes. És una mesura proposada pel corredor. Explica que ell va més tranquil, perquè sap que si algun cotxe té un problema, l’altre arribarà a l’avituallament. A més, explica que “en una cursa hi ha molta tensió i és bo que no tota es concentri en un cotxe”. La Mari en dona fe: “És important que ens vegi tranquils. És un pacte que vam fer amb ell”.

A partir de Gresolet es van dividir: els pares van anar directament a Bagà; i la germana i el cunyat van anar a Vents de Cadí. I aquí va haver-hi la crisi final. L’organització va donar Camps per retirat durant tres quarts d’hora. Els pares no sabien res d’ell i van demanar explicacions a l’organització des de Bagà. Al final, va ser un error: Camps ja era en posicions de podi. La Mari diu que van ser “moments de molta angoixa”; l’Ivan ho veu com una anècdota: “Jo porto un mòbil a sobre en tot moment i, si passa alguna cosa, saben que seran els primers a qui trucaré, però en aquells moments no hi pensen. És normal”.

Ja a Bagà, el pare, la germana i el cunyat l’esperaven a plaça Catalunya; la Mari, com cada any, a l’entrada del poble: “Sempre m’agrada veure’l arribar. Li dic cada cop el mateix: Ivan, estàs bé?. Ell li diu que sí, i jo dic Bueno, pues endavant. I així fins a meta, per arribar al millor moment del dia. “És el moment de respirar fons, d’abraçar-lo i, per fi, d’estar tranquil·la”, relata la Mari. Però afegeix: “Són unes sensacions molt difícils d’explicar. S’ha de viure”.

_DSC8596

Aquest any va ser, de llarg, l’edició més emotiva de totes. L’Ivan va entrar al podi per primer cop. “Hi dedica moltes hores, s’ho mereixia”, explica la mare. Enrere queda aquella primera edició, on l’organització va desqualificar-lo malgrat acabar la cursa entre el TOP-20. “Mai ho he passat tan malament com aquell dia”, diu la mare. L’Ivan, en canvi, li treu un punt d’importància: “Sempre he dit que jo n’he fet 6, d’Ultra Pirineu, i no pas 5, com surt a les classificacions”. La mare se’l mira, emocionada i orgullosa. I bé que fa.

_DSC8629

_DSC8633

_DSC8645

FOTOS. ALEIX CAMPRUBÍ

Ivan Camps relats d'ultra pirineu Ultra Pirineu

Comentaris

sweet good morning messages for my girl nyc online dating photographer