Muntanya

Remigio Huaman: una Ultra Pirineu sense avitualladors, però amb taronges i un espremedor

Remigio Huaman: una Ultra Pirineu sense avitualladors, però amb taronges i un espremedor
L'arribada de Remigio Huaman a Bagà. ALEIX CAMPRUBÍ

A la tercera va la vençuda. Remigio Huaman ha aconseguit, per fi, acabar una Ultra Pirineu després de dos intents frustrats, el 2015 i el 2017. El corredor peruà ja va mostrar indicis de la seva gran forma física en les seves dues primeres participacions, però al 2015 va ser desqualificat quan anava al capdavant i al 2017 va abandonar després d’una sèrie d’imprevists a l’equador de la prova. Aquest any ho tenia tot apamat i s’ha colat al podi final.

Això sí, un cop més, ho ha fet gairebé tot sol. Huaman acostuma a afrontar les curses sense avitualladors. Al Perú viu a 3.800 metres d’alçada i, quan viatja, hi deixa la família. Per sort, en el món de les curses de muntanya hi ha fet amics, i sempre –o gairebé sempre- troba la manera de cobrir els punts d’avituallament que més li convenen.

Gósol, l’hora de parar

Per aquesta Ultra Pirineu, va plantejar una cursa sota mínims. L’avituallament gran havia de ser a Gósol i va demanar a un amic que hi portés el seu inseparable espremedor, taronges i bambes, entre d’altres. Va arribar a Gósol en primera posició, amb un Miguel Heras que començava a tenir problemes físics i un Dimitry Mityaev que patia per seguir-li el ritme. Però tocava parar.

Huaman sabia que, si no s’alimentava bé, patiria per arribar a meta, però també tenia assumit que perdria molt temps a Gósol. És normal: la majoria dels primers classificats arriben als avituallaments i hi troben els seus, esperant-los amb el menjar a punt. Ell va agafar les taronges i les va començar a esprémer. Es va fer un suc de taronja natural, com acostuma a fer en curses de llarga distància. “Al Perú intento inculcar a la meva família que s’alimentin a base de menjar natural, i a les curses faig el mateix”, explica. També va fer el canvi de bambes a Gósol i, malgrat arribar-hi com a cap de cursa, va sortir amb gairebé 5 minuts de retard respecte Mityaev i Heras.

El peruà ha reconegut que va ser el seu pitjor moments de cursa. Es va haver d’esforçar de valent per atrapar Heras i no va poder avançar Mityaev. A més, diu que el suc de taronja no se li va acabar de posar bé i es notava “molt carregat”. Però, com en tota prova de llarga distància, les sensacions poden canviar amb el pas dels minuts, i així va ser. Huaman va superar Heras -que es va acabar retirant- poc després del pas per Gresolet i no va donar opcions a un Ivan Camps que venia molt fort per darrere, esperonat per la parròquia local.

Violins per tancar la història

Era la primera vegada que Huaman arribava tan lluny a la prova. El 2015 l’organització el va desqualificar a Bellver perquè portava impermeable en lloc de tallavents. Anava en el grup dels líders. El 2017 acabava de superar una fascitis plantar i necessitava canviar de bambes a Bellver, però un error de previsió li va impedir i va haver d’abandonar a Gósol, tot i anar al capdavant durant la primera meitat del recorregut.

Aquesta vegada venia més fort que mai. Pocs dies abans es va adjudicar per tercer any consecutiu a la Mitja Marató dels Sables a Fuerteventura (illes Canàries). Precisament allà va ser on va decidir participar a l’Ultra Pirineu, i assegura que n’ha tret un dels millors moments de la seva vida: “Al Perú, amb els meus fills, escoltàvem la cançó de l’Ultra Pirineu [‘El último mohicano’] i sentir el violí i la gent a Bagà em va recordar els nens. No vaig poder contenir les llàgrimes”. Només per això, diu, ja ha valgut la pena allargar la seva estada uns dies més a Europa.

relats d'ultra pirineu Remigio Huaman Ultra Pirineu

Comentaris