Divendres deia que volia fer 20 hores. Dissabte, abans de la mitjanit, creuava la línia d’arribada en menys de 18. I no hi havia un any millor que aquest per trencar el seu sostre. El berguedà Jordi Argüelles ha celebrat la seva 10a ultra en sis anys amb una actuació estratosfèrica a Bagà. Té 28 anys i es va llançar a aquest món als 22, quan el seu germà el va engrescar a fer-ho. Mai s’ho ha plantejat des d’una perspectiva professional, però tot el que s’ha proposat ho ha aconseguit.

“Tinc una nena, 8 hores de feina cada dia i molt poques hores per dedicar a l’entrenament, però si vull rendir a l’Ultra Pirineu he de trobar el moment”, explica. I així ho ha fet durant sis anys. I, amb aquesta, ja ha completat 7 Ultra Pirineu, que se sumen a les dues Núria-Queralt i la CCC del Montblanc que també té al sarró.

Mai s’ha plantejat lluitar amb els primers classificats perquè és conscient que hi hauria de destinar moltes hores més, però sempre ha tingut la capacitat mental de completar la prova. “Tot és coco”, assegura. I afegeix que “hi ha moments que estàs molt fotut, però has de saber aguantar la crisi i tirar endavant perquè, segurament, al cap d’uns quilòmetres estaràs saltant i rient”. La clau, diu, és no pensar en abandonar: “Quan et passa pel cap, ets pell”.

Ara, amb la desena cursa d’ultra-distància al sac, té en ment un objectiu encara més gran: fer deu Ultra Pirineu. Com a mínim hi haurà de destinar 3 anys, però està convençut que, si les lesions el respecten, n’hi haurà prou amb les tres properes edicions de la cursa. Els antecedents li donen la raó, ja que encara no sap el que és abandonar una prova.

Però, per arribar fins aquí, ha hagut de fer un sacrifici especialment important. L’altra gran afició del Jordi és el futbol i les dues disciplines són difícils de compaginar: “L’esforç muscular és molt diferent. No és ni més gran ni més petit, simplement és diferent. I quan estic preparant l’Ultra Pirineu, he d’aparcar el futbol”.

De moment, amb l’Ultra Pirineu superada, el futbol segueix aparcat. Ara per ara, vol temps per ell i per assaborir una desena ultra que, per cert, va córrer pocs dies després de perdre l’àvia. Ell mateix ho reconeixia hores abans: “Estic tocat, però ho aconseguiré per ella”. Dit i fet. Va córrer tota la cursa amb una samarreta amb una foto amb la seva filla i la seva àvia i, en acabar-la, va compartir-la a les xarxes amb un missatge: “Va per tu, iaia“.