Pedro Bassa té 43 anys i viu a Avià. Va néixer a Valparaíso, a Xile, però des de fa 15 anys viu a Espanya. Primer, es va establir a València i, més tard, a Barcelona. Fa dos anys, però, unes vacances a Xile li van canviar la vida i el van obligar a marxar de la ciutat comtal. Amant de l’alpinisme, l’estiu del 2016 va aprofitar la seva estada a Amèrica per posar-se a prova als Andes i l’experiència l’acabaria fent perdre sis dits de les mans. Una forta tempesta el va atrapar a la muntanya durant tota una nit. “Mai he vist la mort tan a prop”, assegura.

En el seu moment, el rescat del Pedro va sacsejar Xile. En veure’s atrapat per la tempesta, l’alpinista va enviar una nota de veu de WhatsApp a un amic, i aquest la va fer arribar als serveis de rescat del país. En pocs minuts, la notícia va aparèixer en tots els mitjans de comunicació i, alguns, van reproduir l’àudio on demanava ajuda. Finalment, hores més tard, els equips de rescat van salvar la vida al Pedro, però les baixes temperatures que va haver d’afrontar enmig de la tempesta el van deixar sense tres dels cinc dits de cada mà.

El Pedro va fer tot el procés de recuperació a Xile i va creuar l’Atlàntic per tornar a Espanya. Un cop aquí, els metges li van donar la discapacitat total. Abans de l’accident, treballava al port de Barcelona, coordinant les entrades i sortides dels vaixells. “Necessitava un ordinador per fer la meva feina, i després de l’accident era impossible”, recorda.

Per això, tan bon punt va saber que no podria tornar a treballar, va decidir marxar de Barcelona: “La pensió no em permetia pagar un lloguer a la ciutat”. Volia seguir vivint a Catalunya: a prop de Barcelona, perquè s’estava traient un màster en Coaching, i a prop de la muntanya, perquè volia gaudir de la seva passió com mai abans ho havia pogut fer. I així, s’ha acabat establint a Avià.

El Pedro fa un any que viu al Berguedà i assegura que s’hi veu vivint tota la vida. “M’aporta la tranquil·litat que buscava i, per anar a la muntanya, n’hi ha prou acostant-me a Queralt o els Rasos”, explica. Viu sol, ja que tota la seva família és a Xile. Per això, per a ell, és vital integrar-se a la societat berguedana. De moment, és voluntari de Creu Roja i s’implica activament en l’acollida de refugiats: “Sé francès i anglès i els ajudo en temes d’idiomes i traducció”.

A més, en paral·lel, el Pedro ha començat a col·laborar amb el web valencià You Can Summit amb diverses entrades que parlen del seu cas d’autosuperació. Aquest projecte li ha obert les portes del coaching i en els propers mesos començarà a fer xerrades de superació a València. “Només m’hi hauré de desplaçar puntualment, així que seguiré vivint al Berguedà”, diu. De fet, també té al cap fer xerrades a la comarca, però abans vol aprendre català: “És un lloc on majoritàriament es parla català i crec que és una bona manera d’integrar-m’hi”.

I mentre s’integra al Berguedà, segueix gaudint de la muntanya i amb el cap a l’alpinisme. Li faltaven sis dits, i això fa que noti molt més el fred a cada mà: “He de vigilar molt més que abans, sobretot amb els guants. Si les mans se’m refreden, el fred em pot durar setmanes“. Però això no li impedeix seguir fent cims. Sense anar més lluny, l’estiu passat va tornar a Amèrica per coronar les dues muntanyes més altes del continent: l’Aconcagua i l’Ojos del Salado, que freguen els 7.000 metres d’altitud. Ho va aconseguir. I en vindran més.