Avui és el divendres més viu de l’any a Bagà. És cap de setmana d’Ultra Pirineu i el carrer del Raval s’omple d’atletes, familiars i aficionats que passen les últimes hores abans de l’inici de l’ultra. Els bars són plens, la porta del supermercat que hi ha a la plaça de la Vila no es para d’obrir i tancar, els botiguers del carrer del Raval saben que avui i demà és el dia de fer caixa. Alguns més que d’altres, està clar, però tots hi noten una mica.

Però més enllà de l’impacte comercial que té una Ultra Pirineu per Bagà, avui –estranyament- el tema del dia al poble no té a veure amb l’esport, sinó amb la política. Tothom en va ple: aquesta matinada uns vàndals han destrossat el cartell que exhibia el lema de “Democràcia” a la rotonda de l’entrada sud del municipi. A més, diverses entitats i partits polítics baganesos havien guarnit alguns trams del nucli urbà per on transcorre la cursa amb pancartes a favor del referèndum. D’aquestes pancartes, només en queden les brides. Aquesta mateixa tarda un grup de persones del poble ha anat a reconstruir el cartell de la rotonda, que ja torna a ser al seu lloc inicial. Mentre tot això passa, el poble es va omplint de gent del món del trail running.

Veus de l’ANC al municipi veuen l’Ultra Pirineu com una “oportunitat que no es pot deixar escapar” per ensenyar al món el que passa al país. L’altaveu mediàtic que porta incorporat la prova des de fa anys és un caramel massa llaminer per tot aquest grup de persones, que fa escassament unes hores han vist com la Guàrdia Civil interceptava tota una sèrie de material que volien utilitzar per penjar pel poble. L’organització els ha convidat a treure pancartes i banderes dels balcons en altres edicions de la prova, però aquest cop “el moment del país ho demana”, asseguren. L’objectiu és clar: tots els veïns del poble que vulguin una pancarta, la tindran. Els que no la vulguin, evidentment no la tindran. “En això consisteix la llibertat d’expressió”, diuen.

L’endemà al matí la plaça Porxada de Bagà es desperta amb milers d’atletes esperant l’inici de l’Ultra Pirineu i una pancarta d’uns 30 metres de llarg que diu “WELCOME TO THE CATALAN REPUBLIC”, que en català seria “BENVINGUTS A LA REPÚBLICA CATALANA”. La pancarta crida l’atenció. De fet, no veure-la és pràcticament impossible. És immensa. Qui la penja, sap que a la plaça Porxada hi haurà gent que no estarà d’acord amb el que diu la tela, però també sap que té tot el dret a penjar-la. El conflicte Estat-Catalunya ha arribat a tal punt que és present en el dia a dia dels catalans, agradi o no, hi hagi Ultra Pirineu o no.

Afortunadament, per la salut de l’esport i de l’Ultra Pirineu, quan comença la cursa, la política queda en un segon pla. Sí, en segon pla, perquè inevitablement hi és present, però quan la plaça Porxada queda buida el primordial és l’esforç del miler d’ultra-atletes que s’atreveixen a fer 110 quilòmetres pel parc natural del Cadí Moixeró.

Al refugi de Niu d’Àliga, el segon punt d’avituallament de la cursa, Luis Alberto Hernando arriba en les primeres posicions. Els aplaudiments s’imposen clarament als xiulets. Insults no se’n senten. Hi ha molta gent i, qui ho faci, es pot posar en un embolic. A mitja setmana, Hernando va fer 40 anys i va publicar una imatge a les xarxes socials on assegurava sentir-se “més vell i més verd”. És Guàrdia Civil. Però avui això és igual. Bé, és igual per una àmplia majoria dels aficionats que s’acosten als avituallaments. N’hi ha d’altres que se senten forts i animats per faltar el respecte a qui necessita cames per fer 110 quilòmetres però també moral per no decaure i abandonar abans de tornar a trepitjar Bagà. A Gósol, un grup espera expressament a Hernando i l’increpa. Quan abandona l’avituallament, un aficionat el persegueix amb una estelada. L’equip d’Hernando s’ofèn i s’ho pren a la valenta mentre una part del públic li treu importància i ho considera una broma sense més.

Però en gairebé tots els escenaris, els ultra-atletes són herois per a l’afició mentre competeixen, i l’Ultra Pirineu no n’és una excepció. Em meravella una imatge que copso a Niu d’Àliga. Un home d’uns 60 anys és a l’entrada del refugi mentre els atletes van entrant a l’avituallament. Arriba un moment en què les diferències entre corredors són mínimes i no paren de passar per davant l’home. Ell fa temps que té el cap en una altra banda i la mirada perduda, però cada cop que sent passes aplaudeix de manera inconscient. És el que fa la resta. Ell anima sense ser-ne conscient, sense mirar qui passa, sense preocupar-se per qui arriba primer. I el cas és que aquesta és l’essència de la cursa: tothom qui competeix, pel simple fet de fer-ho, es mereix, com a mínim, aplaudiments.

Núria Picas ho ha dit molts cops: “Ensenyar una bandera no és una provocació”. Hi ha qui sí que ho veu així i, per això, quan Picas creua la línia d’arribada i mostra la bandera de la democràcia, a favor del referèndum, també se sent algun tímid xiulet enmig d’una de les ovacions més grans que ha viscut mai la plaça Catalunya de Bagà. Però el cas és que hi ha moltes maneres d’expressar-se. I la conclusió final és que tothom té dret a ensenyar estelades –o banderes espanyoles- quan ho cregui necessari, sense que això suposi un atac per a qui no pensa com ell. En canvi, el dret a l’insult no existeix. I, això, per sort, pràcticament tots els aficionats de l’Ultra Pirineu ho han entès.

FOTOS. ALEIX CAMPRUBÍ